Els resultats dels dos estudis posen de manifest la importància del grup primari, que es caracteritza per la seva potent acció de mediació de l’efecte directe que poden exercir els mitjans de comunicació a l’hora de configurar les «preferències». És a dir, la comunicació és un procés en dues etapes en què la funció dels grups socials i dels líders d’opinió resulta decisiva. Aquesta és la hipòtesi coneguda com two-step flow of communication. En un primer nivell hi trobem a les persones relativament ben informades per estar directament exposades a l’efecte dels mitjans de comunicació de massa. En el segon nivell es situen les persones menys exposades a l’acció dels mitjans de comunicació i que depenen dels primers per obtenir informació.

Els processos de mobilització social que van tenir lloc a partir del 15 de maig de 2011 a Espanya, abans als Països Àrabs (especialment Egipte, on es va aconseguir enderrocar el règim establert), i també a altres països mediterranis com Grècia, contra la crisi i les mesures preses pels responsables polítics, ofereixen una oportunitat per revisar aquesta hipòtesi tant des del punt de vista de la seva continuïtat com de la seva diversitat.

Diversos autors, com ara Manuel Castells al seu llibre Comunicació i Poder, semblen suggerir la superació d’aquesta hipòtesi. Diu, concretament a la pàgina 228, fent explícitament referència a The People’s Choice, que «la recerca acadèmica va minimitzar durant molt de temps l’impacte que tenien els mitjans i les campanyes polítiques en el resultat d’unes eleccions, cosa que contradiu bona part de les creences i les pràctiques dels consultors polítics». Possiblement aquesta mena d’afirmacions es basen en una interpretació errònia de la hipòtesi de la comunicació en dos passos, ja que el corpus d’investigacions que es va generar sota aquest paradigma no minimitza en cap cas la importància dels mitjans de comunicació a l’hora de condicionar o de configurar la opció de vot dels electors, sinó que únicament explica el procés que segueix el flux comunicatiu a l’hora de configurar les anomenades «preferències electorals»: són els líders d’opinió els que difonen el missatge dels mitjans de comunicació entre aquells que estan menys exposats a l’acció directa dels media. Difícilment destacar el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de crear opinió comptant amb la complicitat d’aquells que hi estan més exposats pot ser considerat «minimitzar l’impacte que tenien els mitjans i les campanyes polítiques en el resultat d’unes eleccions».

El problema de la hipòtesi de la comunicació en dos passos és un altre. Consisteix en la direccionalitat del procés. Els treballs de Lazarsfeld semblen apuntar que el sentit en què s’exerceix l’efecte parteix dels mitjans de comunicació, passant pels líders d’opinió per acabar afectant als electors menys exposats. És a dir, destaquen que l’efecte dels mitjans de comunicació de massa no és directe, com suposaven els primers investigadors en els moments inaugurals del paradigma de la Mass Communication Research (és el que s’ha anomenat “model de l’agulla hipodèrmica”, que és emprat per primer cop a la investigació de Harold D. Lasswell Propaganda Techniques in the World War, de 1927), sinó mediat. Els fets que tenen a veure amb les mobilitzacions polítiques i socials que s’han presenciat durant aquest any 2011 suggereixen que les relacions entre l’audiència i els mitjans de comunicació són bidireccionals, o almenys molt més complexes del que suggerien les recerques originals de Lazarsfeld. Aquests esdeveniments semblen suggerir (caldria confirmar aquesta hipòtesi a partir d’una investigació aprofundida) que la direccionalitat pot ser inversa a la proposada originalment per Lazarsfeld, Katz, Berelson i Gaudet en els seus dos estudis: els líders d’opinió, a través del que actualment es podria considerar que és l’equivalent de l’antic boca-orella —és a dir, mitjans com Twitter, Facebook, o equivalents— expressen determinat sentir col•lectiu, que d’aquesta forma passa a constituir-se formalment en opinió col•lectiva (perquè és, en realitat, de l’esperit col•lectiu d’on prové), aconseguint així mobilitzar a multitud de persones que se senten identificades amb aquest estat, fet que els mitjans de comunicació de massa (per exemple, les ràdios, les televisions, els diaris, etc.) fan que passi a formar part de l’agenda comunicativa. És a dir, es converteix en notícia. Com es pot apreciar, aquest procés, que és el que semblen haver seguit la major part de processos de mobilització col•lectiva coneguts durant aquest any 2011 al voltant dels malestars generats per la crisi social, política, econòmica i moral, es caracteritza per anar dels grups socials als mitjans —tot i que és innegable que els mitjans informatius de massa són claus de cara a aconseguir una major mobilització, ja que es vulgui o no segueixen essent aquests els que dicten l’agenda informativa— i no dels mitjans als grups socials, com inicialment suggeria la hipòtesi de la comunicació en dos passos.

El artículo La comunicació en dos passos se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.

La segona hipòtesi és força més plausible i hauria de ser considerada més detalladament. Segons aquesta, en contextos de crisi que reben immigració els canvis que es produeixen en l’estructura social són del tot contraris al que apunta l’anterior hipòtesi. En aquest cas, els grups autòctons veuen com a conseqüència de la crisi les seves condicions materials de vida empitjoren. Això de fet implica no un ascens social d’aquestes certes classes socials d’autòctons, sinó tot el contrari: un descens. Des del punt de vista simbòlic això suposa una important ferida: el seu orgull de classe se’n ressent, ja que el seu capital simbòlic disminueix: es valoren menys i són socialment menys valorats com a classe social que ha vist com les seves condicions materials de vida empitjoraven. El fet que arribin immigrants (que en aquest cas també emigren perquè, tot i que ocupen les posicions més baixes en la societat receptora, les seves condicions materials de vida milloren en relació a les de la societat d’origen) encara empitjora més les coses: a ulls dels autòctons, aquests no veuen com cauen en la pobresa doncs ja hi són. A partir d’aquest moment els immigrants passaran a ser el cap de turc contra el qual es revelaran aquestes classes socials que veuen com les seves condicions materials de vida i el seu capital simbòlic comparativament i subjectivament disminueixen més que les dels immigrants, doncs no és el mateix per algú que es veu com “classe mitjana” passar a ser pobre que passar a ser una mica més pobre per algú que ja es veu així: la vergonya i la indignació dels uns es converteix en la resignació dels altres. És així com els immigrants són vistos com “els competidors” dels “nous pobres” que consideren que aquests (quan en realitat la causa de tot això és la crisi, ja que als autòctons els afecta subjectivament més, i mai materialment i objectivament: la ferida moral que s’infligeix a aquell que passa de “tenir-ho tot” a “no tenir res” o anar just de diners és molt gran, bàsicament perquè les ferides que s’infligeix a aquells que mai n’han patit cap són molt profundes, ja que la sobreprotecció no ajuda a relativitzar-les perquè no se s’han patit més) els roben les seves oportunitats, les seves prestacions i els seus llocs de treball.

(Extracte del document El procés de constitució del Barri Santa Maria de Palafolls.)

El artículo Racisme i crisi se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.

El artículo La posició social i el sociòleg se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.

El concepte de ruptura epistemològica neix en la tradició de la filosofia de la ciència francesa que es va practicar durant la primera meitat del segle XX al Collége de France. Els seus conreadors foren filòsofs com Canguilhem, Bachelard, Koyré, etc. El terme semblaria assimilar-se a una competència de què estan dotats tots aquells que es dediquen a la professió de científic. També sembla suggerir que aquesta competència s’assoleix al llarg del procés de formació que capacita per exercir la professió de científic. El qualificatiu “epistemològic” semblaria relacionar-se amb aquests dos factors. Per altra banda, el fet que s’empri el terme “ruptura” sembla insinuar que és un procés finit: una ruptura o un trencament és quelcom que es fa d’una vegada per totes sense solució de continuïtat. I el que és més important, el terme “ruptura” dona la idea que es tracta d’un procés que fa algú de forma conscient i planificada.

Contràriament, la ruptura epistemològica dista molt de ser un procés tècnic, discontinu i planificat conscientment. La ruptura epistemològica és bàsicament un procés social i, com tot procés social, es caracteritza per les condicions socials en què té lloc, que en determinen el seu efecte i la seva eficàcia. Evidentment, les condicions socials que són a l’origen de la ruptura no les determina ni les escull la persona, ja que se les troba ja fetes i aquestes són la base que determinaran l’èxit de la ruptura epistemològica efectuada. D’aquesta forma, la ruptura epistemològica és, en realitat, una forma de trencament, caracteritzada per la seva duració en el temps i la seva infinitud, amb certes formes de veure el món i amb els grups socials que en són els seus portantveus. Com es pot veure, les ruptures epistemològiques també són ruptures socials que s’inicien molt abans que l’afectat en sigui conscient, i, per tant, aquest poc poder té sobre elles ni tampoc pot actuar accelerant-les o potenciant-ne els seus efectes. És més, l’afectat farà el possible perquè no tinguin lloc, ja que solen ser ruptures traumàtiques. Poden significar el trencament amb els grups primaris (família, amics) i els entorns socials d’origen (llocs que ens van veure néixer). Normalment darrera de les ruptures epistemològiques que protagonitzen les generacions de joves científics solen haver-hi processos de mobilitat social ascendent que protagonitzen fills de famílies de classes obreres (si es tracta de contextos socials urbans) o de pagesos en contextos rurals immersos en processos de crisi de la pagesia, o potser de segones generacions d’immigrants. És a dir, solen protagonitzar-les persones que es troben en terra de ningú i que ja, prèviament, abans de convertir-se en científics capaços de pensar a la contra, havien estat qüestionats per la pròpia realitat en què es trobaven i que no han tingut altre remei que aprendre a qüestionar a aquesta mateixa realitat que els discutia la seva pròpia existència. Aquesta és l’estructura social que determinarà l’eficàcia, l’efecte, i la intensitat de la ruptura epistemològica induïda. Són aquestes les condicions socials que, indispensablement, comportaran l’èxit d’una ruptura epistemològica, com molt bé demostren obres com Esbós d’autoanàlisi de Pierre Bourdieu, exemple paradigmàtic de quin és el procés que segueix una ruptura epistemològica.

El artículo La ruptura epistemològica se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.