El artículo La posició social i el sociòleg se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.

El concepte de ruptura epistemològica neix en la tradició de la filosofia de la ciència francesa que es va practicar durant la primera meitat del segle XX al Collége de France. Els seus conreadors foren filòsofs com Canguilhem, Bachelard, Koyré, etc. El terme semblaria assimilar-se a una competència de què estan dotats tots aquells que es dediquen a la professió de científic. També sembla suggerir que aquesta competència s’assoleix al llarg del procés de formació que capacita per exercir la professió de científic. El qualificatiu “epistemològic” semblaria relacionar-se amb aquests dos factors. Per altra banda, el fet que s’empri el terme “ruptura” sembla insinuar que és un procés finit: una ruptura o un trencament és quelcom que es fa d’una vegada per totes sense solució de continuïtat. I el que és més important, el terme “ruptura” dona la idea que es tracta d’un procés que fa algú de forma conscient i planificada.

Contràriament, la ruptura epistemològica dista molt de ser un procés tècnic, discontinu i planificat conscientment. La ruptura epistemològica és bàsicament un procés social i, com tot procés social, es caracteritza per les condicions socials en què té lloc, que en determinen el seu efecte i la seva eficàcia. Evidentment, les condicions socials que són a l’origen de la ruptura no les determina ni les escull la persona, ja que se les troba ja fetes i aquestes són la base que determinaran l’èxit de la ruptura epistemològica efectuada. D’aquesta forma, la ruptura epistemològica és, en realitat, una forma de trencament, caracteritzada per la seva duració en el temps i la seva infinitud, amb certes formes de veure el món i amb els grups socials que en són els seus portantveus. Com es pot veure, les ruptures epistemològiques també són ruptures socials que s’inicien molt abans que l’afectat en sigui conscient, i, per tant, aquest poc poder té sobre elles ni tampoc pot actuar accelerant-les o potenciant-ne els seus efectes. És més, l’afectat farà el possible perquè no tinguin lloc, ja que solen ser ruptures traumàtiques. Poden significar el trencament amb els grups primaris (família, amics) i els entorns socials d’origen (llocs que ens van veure néixer). Normalment darrera de les ruptures epistemològiques que protagonitzen les generacions de joves científics solen haver-hi processos de mobilitat social ascendent que protagonitzen fills de famílies de classes obreres (si es tracta de contextos socials urbans) o de pagesos en contextos rurals immersos en processos de crisi de la pagesia, o potser de segones generacions d’immigrants. És a dir, solen protagonitzar-les persones que es troben en terra de ningú i que ja, prèviament, abans de convertir-se en científics capaços de pensar a la contra, havien estat qüestionats per la pròpia realitat en què es trobaven i que no han tingut altre remei que aprendre a qüestionar a aquesta mateixa realitat que els discutia la seva pròpia existència. Aquesta és l’estructura social que determinarà l’eficàcia, l’efecte, i la intensitat de la ruptura epistemològica induïda. Són aquestes les condicions socials que, indispensablement, comportaran l’èxit d’una ruptura epistemològica, com molt bé demostren obres com Esbós d’autoanàlisi de Pierre Bourdieu, exemple paradigmàtic de quin és el procés que segueix una ruptura epistemològica.

El artículo La ruptura epistemològica se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.