Pel que fa a la primera qüestió, els portaveus de l’eix esquerra-dreta són els grups que tenen veu, que es contraposen als que no la tenen. És a dir, els que tenen la possibilitat de parlar i, per tant, que tenen un cert accés als mitjans de producció de la veu o la paraula, que actualment passa pels conglomerats mediàtics (premsa, televisió, ràdio i, cada cop més, internet) que produeixen opinions. En definitiva, es tracta bàsicament de partits polítics com el PSOE i el PP que tenen una història plenament constatable de relacions amb diversos grups de comunicació que els atorguen un domini gairebé monopolístic de les opinions publicades.

Això acaba tenint determinats efectes. En primer lloc, sobre el camp mediàtic. Que parlin sempre els mateixos acaba generant un consens sobre els temes que es tracten, imposa unes problemàtiques legítimes i una censura sobre les que aquests grups consideren que no convenen ni són legítimes, en les que solen estar d’acord i que, per tant, no entren en el diàleg. La dinàmica de la rèplica i la contrarèplica més que un diàleg acaba essent un diàleg de sords, una cortina de fum que tapa els consensos bàsics, que mai són discutits pels grups hegemònics (com es veurà en el proper exemple). Una forma de negar el veritable diàleg i d’imposar una violència simbòlica, una coerció de la paraula per la paraula a partir de la qual s’imposen unes mitges veritats, uns eslògans que, repetits de mil formes diferents, ja sigui per afirmar-los o per negar-los, per defensar-los o criticar-los, acaben configurant el que es diu i, per tant, el que es pensa. S’acaben convertint en una opinió publicitada. Valgui un exemple d’actualitat: es parla insistentment sobre el que anomenen la «sostenibilitat del sistema de pensions», argumentant que la relació entre el número de cotitzants (treballadors) i el de pensionistes cada cop és més reduïda, de manera que cada cop hi ha menys treballadors per sostenir a un número cada cop major de pensionistes. Cadascun dels dos bàndols es posiciona: el PP considera que cal reformar-lo, mentre que el PSOE el defensa davant el que considera «la contrareforma del PP». El debat està obert i les argumentacions enfrontades són inacabables. Aparentment el tema està sotmès a un diàleg lliure. Però hi ha més censura que diàleg real, doncs l’aparent debat es basa en certs consensos. Ningú diu res sobre qui «sosté» el sistema. Només es parla de la seva «sostenibilitat» per dir que uns el consideren viable i els altres no, però la pregunta que es formula no és qüestionada. Es tracta realment de la pregunta que caldria formular? Potser si s’anés més enllà, i es reformulés, en termes del tipus «qui sosté el sistema de pensions», s’acabaria responent a la pregunta que es pretén respondre. Si es respongués aquesta nova pregunta, potser s’acabaria veient que si les pensions es paguen amb les rendes del treball (com passa a Espanya) (és a dir, les paguen els treballadors), en un context en què cada cop hi ha menys treball com l’actual i en què els salaris han anat disminuint, és evident que previsiblement les pensions disminuiran. Però potser la solució a aquest problema no seria augmentar la contribució del capital al sistema de pensions, fent que tributés més, és a dir, amb polítiques redistributives? D’això «no se’n parla», però potser no caldria parlar-ne?

Però això no és tot. Aquesta falta de pluralitat de les opinions té també efectes sobre el camp polític. En la mesura que hi ha un grup o grups capaç d’imposar de forma monopolística uns problemes polítics i també unes solucions, i que la circulació d’aquestes propostes ideològiques es produeix de forma circular (proposta-rèplica-contrarèplica) sense que ningú sigui capaç ni vulgui trencar aquest circuit, no només s’atorga notorietat a unes idees i unes visions del món per damunt d’unes altres, sinó que sobretot es diposita una notorietat i un poder en uns grups per damunt d’uns altres. En definitiva, es dóna visibilitat a uns i es relega a uns altres a que gairebé no es permet ni existir socialment, perquè són considerats «grups marginals».

L’única forma de trencar aquesta hegemonia política i mediàtica consistiria en propiciar mecanismes (lleis, per començar) que, a través d’una major pluralitat de les opcions ideològiques expressades en tots els mitjans de comunicació tant públics com, especialment, privats, diluís i trenqués l’hegemonia d’unes veus inqüestionades i intocables respecte a les relegades, que tindrien unes majors possibilitats de fer-se sentir (i, per tant, d’existir socialment i legítimament) i de qüestionar a les que fins ara tenen tots els mitjans i totes les oportunitats de presentar-se com les úniques possibles perquè «tenen la paella pel mànec».

El artículo Camp polític i camp mediàtic se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.

La segona hipòtesi és força més plausible i hauria de ser considerada més detalladament. Segons aquesta, en contextos de crisi que reben immigració els canvis que es produeixen en l’estructura social són del tot contraris al que apunta l’anterior hipòtesi. En aquest cas, els grups autòctons veuen com a conseqüència de la crisi les seves condicions materials de vida empitjoren. Això de fet implica no un ascens social d’aquestes certes classes socials d’autòctons, sinó tot el contrari: un descens. Des del punt de vista simbòlic això suposa una important ferida: el seu orgull de classe se’n ressent, ja que el seu capital simbòlic disminueix: es valoren menys i són socialment menys valorats com a classe social que ha vist com les seves condicions materials de vida empitjoraven. El fet que arribin immigrants (que en aquest cas també emigren perquè, tot i que ocupen les posicions més baixes en la societat receptora, les seves condicions materials de vida milloren en relació a les de la societat d’origen) encara empitjora més les coses: a ulls dels autòctons, aquests no veuen com cauen en la pobresa doncs ja hi són. A partir d’aquest moment els immigrants passaran a ser el cap de turc contra el qual es revelaran aquestes classes socials que veuen com les seves condicions materials de vida i el seu capital simbòlic comparativament i subjectivament disminueixen més que les dels immigrants, doncs no és el mateix per algú que es veu com “classe mitjana” passar a ser pobre que passar a ser una mica més pobre per algú que ja es veu així: la vergonya i la indignació dels uns es converteix en la resignació dels altres. És així com els immigrants són vistos com “els competidors” dels “nous pobres” que consideren que aquests (quan en realitat la causa de tot això és la crisi, ja que als autòctons els afecta subjectivament més, i mai materialment i objectivament: la ferida moral que s’infligeix a aquell que passa de “tenir-ho tot” a “no tenir res” o anar just de diners és molt gran, bàsicament perquè les ferides que s’infligeix a aquells que mai n’han patit cap són molt profundes, ja que la sobreprotecció no ajuda a relativitzar-les perquè no se s’han patit més) els roben les seves oportunitats, les seves prestacions i els seus llocs de treball.

(Extracte del document El procés de constitució del Barri Santa Maria de Palafolls.)

El artículo Racisme i crisi se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.