Pel que fa a la primera qüestió, els portaveus de l’eix esquerra-dreta són els grups que tenen veu, que es contraposen als que no la tenen. És a dir, els que tenen la possibilitat de parlar i, per tant, que tenen un cert accés als mitjans de producció de la veu o la paraula, que actualment passa pels conglomerats mediàtics (premsa, televisió, ràdio i, cada cop més, internet) que produeixen opinions. En definitiva, es tracta bàsicament de partits polítics com el PSOE i el PP que tenen una història plenament constatable de relacions amb diversos grups de comunicació que els atorguen un domini gairebé monopolístic de les opinions publicades.

Això acaba tenint determinats efectes. En primer lloc, sobre el camp mediàtic. Que parlin sempre els mateixos acaba generant un consens sobre els temes que es tracten, imposa unes problemàtiques legítimes i una censura sobre les que aquests grups consideren que no convenen ni són legítimes, en les que solen estar d’acord i que, per tant, no entren en el diàleg. La dinàmica de la rèplica i la contrarèplica més que un diàleg acaba essent un diàleg de sords, una cortina de fum que tapa els consensos bàsics, que mai són discutits pels grups hegemònics (com es veurà en el proper exemple). Una forma de negar el veritable diàleg i d’imposar una violència simbòlica, una coerció de la paraula per la paraula a partir de la qual s’imposen unes mitges veritats, uns eslògans que, repetits de mil formes diferents, ja sigui per afirmar-los o per negar-los, per defensar-los o criticar-los, acaben configurant el que es diu i, per tant, el que es pensa. S’acaben convertint en una opinió publicitada. Valgui un exemple d’actualitat: es parla insistentment sobre el que anomenen la «sostenibilitat del sistema de pensions», argumentant que la relació entre el número de cotitzants (treballadors) i el de pensionistes cada cop és més reduïda, de manera que cada cop hi ha menys treballadors per sostenir a un número cada cop major de pensionistes. Cadascun dels dos bàndols es posiciona: el PP considera que cal reformar-lo, mentre que el PSOE el defensa davant el que considera «la contrareforma del PP». El debat està obert i les argumentacions enfrontades són inacabables. Aparentment el tema està sotmès a un diàleg lliure. Però hi ha més censura que diàleg real, doncs l’aparent debat es basa en certs consensos. Ningú diu res sobre qui «sosté» el sistema. Només es parla de la seva «sostenibilitat» per dir que uns el consideren viable i els altres no, però la pregunta que es formula no és qüestionada. Es tracta realment de la pregunta que caldria formular? Potser si s’anés més enllà, i es reformulés, en termes del tipus «qui sosté el sistema de pensions», s’acabaria responent a la pregunta que es pretén respondre. Si es respongués aquesta nova pregunta, potser s’acabaria veient que si les pensions es paguen amb les rendes del treball (com passa a Espanya) (és a dir, les paguen els treballadors), en un context en què cada cop hi ha menys treball com l’actual i en què els salaris han anat disminuint, és evident que previsiblement les pensions disminuiran. Però potser la solució a aquest problema no seria augmentar la contribució del capital al sistema de pensions, fent que tributés més, és a dir, amb polítiques redistributives? D’això «no se’n parla», però potser no caldria parlar-ne?

Però això no és tot. Aquesta falta de pluralitat de les opinions té també efectes sobre el camp polític. En la mesura que hi ha un grup o grups capaç d’imposar de forma monopolística uns problemes polítics i també unes solucions, i que la circulació d’aquestes propostes ideològiques es produeix de forma circular (proposta-rèplica-contrarèplica) sense que ningú sigui capaç ni vulgui trencar aquest circuit, no només s’atorga notorietat a unes idees i unes visions del món per damunt d’unes altres, sinó que sobretot es diposita una notorietat i un poder en uns grups per damunt d’uns altres. En definitiva, es dóna visibilitat a uns i es relega a uns altres a que gairebé no es permet ni existir socialment, perquè són considerats «grups marginals».

L’única forma de trencar aquesta hegemonia política i mediàtica consistiria en propiciar mecanismes (lleis, per començar) que, a través d’una major pluralitat de les opcions ideològiques expressades en tots els mitjans de comunicació tant públics com, especialment, privats, diluís i trenqués l’hegemonia d’unes veus inqüestionades i intocables respecte a les relegades, que tindrien unes majors possibilitats de fer-se sentir (i, per tant, d’existir socialment i legítimament) i de qüestionar a les que fins ara tenen tots els mitjans i totes les oportunitats de presentar-se com les úniques possibles perquè «tenen la paella pel mànec».

El artículo Camp polític i camp mediàtic se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.

És per això que per llegir Bourdieu cal un bon començament. Una immersió lenta. No és bo començar llegint les seves obres més importants (Distinction, Photography: A Middle-Brow Art, Homo Academicus, Outline of a Theory of Practice, The State Nobility, Practical Reason o El Sentido Práctico, The Rules of Art, Language and Symbolic Power, Masculine Domination, The Social Structures of Economy, Pascalian Meditations, The Political Ontology of Martin Heidegger, Science of Science and Reflexivity, Los Herederos, El Amor al Arte, o La Reproducció). El millor és començar llegint els tres llibres següents (per ordre): 1- Cuestiones de Sociología, 2- In Other Words: Essays Towards a Reflexive Sociology, 3- Per a una Sociologia Reflexiva. Els diversos articles que apleguen aquests tres llibres provenen principalment de dues fonts: entrevistes i conferències. Això vol dir que el llenguatge utilitzat és senzill, i s’eviten les inacabables frases subordinades: la llengua oral requereix poques paraules clares per dir les coses. En aquest sentit, aquests tres llibres són el millor lloc per on començar a llegir Bourdieu.

El valor d’aquestes tres primeres lectures rau en: a) el seu caràcter informatiu, b) l’exposició general del marc analític bourdieunià i c) la molt completa guia als llibres de Pierre Bourdieu que contenen. No obstant això, es tracta de lectures introductòries. És a dir, cal seguir llegint més llibres de Bourdieu per entendre’l millor. En aquest sentit, complementàries a aquestes tres primeres lectures teòriques, n’hi ha dues d’altres. Són exemples concrets en què s’aplica el model d’anàlisi de Bourdieu. Es tracta dels llibres següents (per ordre): 1- On Television, 2- El Camp Polític. El llenguatge en què estan escrites aquestes dues obres segueix essent bastant accessible, ja que estan dirigides al públic en general: On Television és la transcripció d’una conferència sobre periodisme que es va emetre per televisió i El Camp Polític són diverses converses entre Bourdieu, Philippe Fristch i el públic que va anar a escoltar la conferència sobre política que recull el llibre.

Després de llegir aquests cinc llibres, ja es pot començar a pensar en la lectura de llibres més difícils de Bourdieu. És a dir, en la lectura de Distinction. Però abans de llegir aquest llibre, cal llegir els següents (seguint el mateix ordre): 1- Photography: A Middle-Brow Art, 2- Los Herederos, 3- El Amor al Arte, 4- La Reproducció, i, finalment, 5- Distinction.

Arribat aquest punt, es pot llegir la resta dels llibres de Bourdieu seguint l’ordre que es vulgui, tot i que jo recomano llegir a continuació llibres teòrics com 1- Outline of a Theory of Practice, 2- El Sentido Práctico i 3- Practical Reason per tal d’entendre millor els aspectes de l’obra de Bourdieu que encara no s’hagin acabat d’entendre bé.

El artículo Llegir Bourdieu se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.

El concepte de ruptura epistemològica neix en la tradició de la filosofia de la ciència francesa que es va practicar durant la primera meitat del segle XX al Collége de France. Els seus conreadors foren filòsofs com Canguilhem, Bachelard, Koyré, etc. El terme semblaria assimilar-se a una competència de què estan dotats tots aquells que es dediquen a la professió de científic. També sembla suggerir que aquesta competència s’assoleix al llarg del procés de formació que capacita per exercir la professió de científic. El qualificatiu “epistemològic” semblaria relacionar-se amb aquests dos factors. Per altra banda, el fet que s’empri el terme “ruptura” sembla insinuar que és un procés finit: una ruptura o un trencament és quelcom que es fa d’una vegada per totes sense solució de continuïtat. I el que és més important, el terme “ruptura” dona la idea que es tracta d’un procés que fa algú de forma conscient i planificada.

Contràriament, la ruptura epistemològica dista molt de ser un procés tècnic, discontinu i planificat conscientment. La ruptura epistemològica és bàsicament un procés social i, com tot procés social, es caracteritza per les condicions socials en què té lloc, que en determinen el seu efecte i la seva eficàcia. Evidentment, les condicions socials que són a l’origen de la ruptura no les determina ni les escull la persona, ja que se les troba ja fetes i aquestes són la base que determinaran l’èxit de la ruptura epistemològica efectuada. D’aquesta forma, la ruptura epistemològica és, en realitat, una forma de trencament, caracteritzada per la seva duració en el temps i la seva infinitud, amb certes formes de veure el món i amb els grups socials que en són els seus portantveus. Com es pot veure, les ruptures epistemològiques també són ruptures socials que s’inicien molt abans que l’afectat en sigui conscient, i, per tant, aquest poc poder té sobre elles ni tampoc pot actuar accelerant-les o potenciant-ne els seus efectes. És més, l’afectat farà el possible perquè no tinguin lloc, ja que solen ser ruptures traumàtiques. Poden significar el trencament amb els grups primaris (família, amics) i els entorns socials d’origen (llocs que ens van veure néixer). Normalment darrera de les ruptures epistemològiques que protagonitzen les generacions de joves científics solen haver-hi processos de mobilitat social ascendent que protagonitzen fills de famílies de classes obreres (si es tracta de contextos socials urbans) o de pagesos en contextos rurals immersos en processos de crisi de la pagesia, o potser de segones generacions d’immigrants. És a dir, solen protagonitzar-les persones que es troben en terra de ningú i que ja, prèviament, abans de convertir-se en científics capaços de pensar a la contra, havien estat qüestionats per la pròpia realitat en què es trobaven i que no han tingut altre remei que aprendre a qüestionar a aquesta mateixa realitat que els discutia la seva pròpia existència. Aquesta és l’estructura social que determinarà l’eficàcia, l’efecte, i la intensitat de la ruptura epistemològica induïda. Són aquestes les condicions socials que, indispensablement, comportaran l’èxit d’una ruptura epistemològica, com molt bé demostren obres com Esbós d’autoanàlisi de Pierre Bourdieu, exemple paradigmàtic de quin és el procés que segueix una ruptura epistemològica.

El artículo La ruptura epistemològica se publicó primero en Xavier Gimeno Torrent.