La comunicació en dos passos

Els anys 1944 i 1955, Paul Felix Lazarsfeld va publicar dos importants estudis que van significar una important ruptura conceptual en el camp dels estudis de la comunicació de massa. El primer, realitzat conjuntament amb Bernard Berelson i Hazel Gaudet, titulat The People’s Choice, tenia per objectiu mesurar la influència dels mitjans de comunicació sobre 600 electors d’Erie County, a Ohio, durant la campanya presidencial de 1940. El segon estudi, Personal Influence: The Part Played by People in the Flow of Mass Communication, de 1955, va comptar amb la col•laboració d’Elihu Katz. En aquest cas s’analitza el comportament dels consumidors de moda i oci, aturant-se especialment en el consum de pel•lícules. Aquest segon estudi es centra en l’anàlisi dels processos de decisió individuals d’una població femenina de 800 persones en una ciutat de 60.000 habitants, Decatur, a Illinois.

Els resultats dels dos estudis posen de manifest la importància del grup primari, que es caracteritza per la seva potent acció de mediació de l’efecte directe que poden exercir els mitjans de comunicació a l’hora de configurar les “preferències”. És a dir, la comunicació és un procés en dues etapes en què la funció dels grups socials i dels líders d’opinió resulta decisiva. Aquesta és la hipòtesi coneguda com two-step flow of communication. En un primer nivell hi trobem a les persones relativament ben informades per estar directament exposades a l’efecte dels mitjans de comunicació de massa. En el segon nivell es situen les persones menys exposades a l’acció dels mitjans de comunicació i que depenen dels primers per obtenir informació.

Els processos de mobilització social que van tenir lloc a partir del 15 de maig de 2011 a Espanya, abans als Països Àrabs (especialment Egipte, on es va aconseguir enderrocar el règim establert), i també a altres països mediterranis com Grècia, contra la crisi i les mesures preses pels responsables polítics, ofereixen una oportunitat per revisar aquesta hipòtesi tant des del punt de vista de la seva continuïtat com de la seva diversitat.

Diversos autors, com ara Manuel Castells al seu llibre Comunicació i Poder, semblen suggerir la superació d’aquesta hipòtesi. Diu, concretament a la pàgina 228, fent explícitament referència a The People’s Choice, que “la recerca acadèmica va minimitzar durant molt de temps l’impacte que tenien els mitjans i les campanyes polítiques en el resultat d’unes eleccions, cosa que contradiu bona part de les creences i les pràctiques dels consultors polítics”. Possiblement aquesta mena d’afirmacions es basen en una interpretació errònia de la hipòtesi de la comunicació en dos passos, ja que el corpus d’investigacions que es va generar sota aquest paradigma no minimitza en cap cas la importància dels mitjans de comunicació a l’hora de condicionar o de configurar la opció de vot dels electors, sinó que únicament explica el procés que segueix el flux comunicatiu a l’hora de configurar les anomenades “preferències electorals”: són els líders d’opinió els que difonen el missatge dels mitjans de comunicació entre aquells que estan menys exposats a l’acció directa dels media. Difícilment destacar el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de crear opinió comptant amb la complicitat d’aquells que hi estan més exposats pot ser considerat “minimitzar l’impacte que tenien els mitjans i les campanyes polítiques en el resultat d’unes eleccions”.

El problema de la hipòtesi de la comunicació en dos passos és un altre. Consisteix en la direccionalitat del procés. Els treballs de Lazarsfeld semblen apuntar que el sentit en què s’exerceix l’efecte parteix dels mitjans de comunicació, passant pels líders d’opinió per acabar afectant als electors menys exposats. És a dir, destaquen que l’efecte dels mitjans de comunicació de massa no és directe, com suposaven els primers investigadors en els moments inaugurals del paradigma de la Mass Communication Research (és el que s’ha anomenat “model de l’agulla hipodèrmica”, que és emprat per primer cop a la investigació de Harold D. Lasswell Propaganda Techniques in the World War, de 1927), sinó mediat. Els fets que tenen a veure amb les mobilitzacions polítiques i socials que s’han presenciat durant aquest any 2011 suggereixen que les relacions entre l’audiència i els mitjans de comunicació són bidireccionals, o almenys molt més complexes del que suggerien les recerques originals de Lazarsfeld. Aquests esdeveniments semblen suggerir (caldria confirmar aquesta hipòtesi a partir d’una investigació aprofundida) que la direccionalitat pot ser inversa a la proposada originalment per Lazarsfeld, Katz, Berelson i Gaudet en els seus dos estudis: els líders d’opinió, a través del que actualment es podria considerar que és l’equivalent de l’antic boca-orella —és a dir, mitjans com Twitter, Facebook, o equivalents— expressen determinat sentir col•lectiu, que d’aquesta forma passa a constituir-se formalment en opinió col•lectiva (perquè és, en realitat, de l’esperit col•lectiu d’on prové), aconseguint així mobilitzar a multitud de persones que se senten identificades amb aquest estat, fet que els mitjans de comunicació de massa (per exemple, les ràdios, les televisions, els diaris, etc.) fan que passi a formar part de l’agenda comunicativa. És a dir, es converteix en notícia. Com es pot apreciar, aquest procés, que és el que semblen haver seguit la major part de processos de mobilització col•lectiva coneguts durant aquest any 2011 al voltant dels malestars generats per la crisi social, política, econòmica i moral, es caracteritza per anar dels grups socials als mitjans —tot i que és innegable que els mitjans informatius de massa són claus de cara a aconseguir una major mobilització, ja que es vulgui o no segueixen essent aquests els que dicten l’agenda informativa— i no dels mitjans als grups socials, com inicialment suggeria la hipòtesi de la comunicació en dos passos.