Webs de cites i masclisme

A cap home que estigui en pàgines de contactes se li ha escapat que per ells és molt difícil (i no és exagerat dir que gairebé impossible) aconseguir una cita en aquest tipus de llocs. Això val també per qualsevol xat o inclús per la vida real, a un bar, o a una discoteca a l’hora de lligar. En canvi, les noies només han de fer petar els dits, i ja tindran el que desitgen. Elles no han de fer gairebé res per trobar el mateix que a ells se’ls nega de forma gairebé sistemàtica o inclús no arriben a trobar mai. Es diuen moltes coses sobre això, moltes vegades personalitzant el problema en els protagonistes d’aquest assumpte (“és que els homes sou uns sortits…”, “és que les dones són molt estretes i unes exigents”). Però el cert és que la causa de tot això només és una. Es diu masclisme.

Tal com ja he apuntat altres vegades, la lògica del masclisme s’ha de tenir sempre present per entendre molts dels fenòmens que giren al voltant de les relacions entre els sexes. En aquest sentit, la raó de que sigui tan fàcil per les dones i tan difícil pels homes cercar parella té a veure justament amb això. El masclisme és la causa de que es creï una estructura d’oportunitats que paradoxalment genera un efecte contrari pels homes al que seria d’esperar: que acabin per convertir-se en les principals víctimes del masclisme que semblaria que els hauria d’afavorir. És per això que el masclisme ens perjudica a tots, tant a homes com a dones. Però, cóm es produeix aquest fenomen? El masclisme atorga a l’home un paper actiu quan busca parella (és el “conqueridor”), mentre que el de la dona és aparentment passiu (és la “conquerida”). Això es relaciona amb la “manca d’iniciativa” de la dona. Això afavoreix que es creï un mercat en què les relacions d’intercanvi de relacions de parella són desiguals: van de l’home cap a la dona, generalment mai de la dona cap a l’home. El paper de la dona en aquest mercat és aparentment passiu. Difícilment és agent actiu (almenys aparentment…). Però paradoxalment, això acaba produint un efecte contrari: qui té el monopoli d’aquest mercat és la dona, ja que és l’objecte escàs. És ella qui acaba fixant el seu preu, i no a la inversa, com es podria suposar en un mercat en què l’agent actiu és l’home. Així que, la dona és qui acaba “escollint”. Ella esdevé el veritable agent actiu (és qui “escull”): són els homes els que van a ella, i en té molts per escollir. Per tant, fa el que faríem tots en la seva situació: escollir el que té un valor més alt per ella. Per això pot “exigir”, pot “demanar molt”. Que esculli d’aquesta manera, a partir d’altes expectatives, de ser “exigent”, de “demanar el millor” no té res a veure amb la seva personalitat ni amb cap tret específic que pugui ser propi de les dones. Simplement és a causa de que el mercat funciona d’aquesta manera. L’estructura d’oportunitats del mercat d’intercanvi de relacions de parella ho afavoreix: la converteix en qui escull, i en qui pot escollir demanant molt.

És per això que les dones acaben tenint la paella pel mànec: perquè la configuració d’aquest mercat d’intercanvi de relacions de parella ho propicia. Llavors, què caldria fer per trencar aquesta estructura d’oportunitats? Sembla que hi hauria diverses possibilitats. La primera podria consistir en obrir el mercat per les dones i en limitar-lo pels homes. D’aquesta manera, que hi hagués un major número de dones que d’homes podria afavorir que el preu al que cotitzessin les dones en aquest mercat fos més baix: en tocarien a més d’una per home i llavors seria ell qui escolliria, seria ell l’objecte cobejat. Seria molt més complicat per elles “exigir”, ja que no estarien en condicions de poder fer-ho: qui tindria més on escollir, seria ell, no elles, i, per tant, tindria més eleccions alternatives. Això acabaria suposant que el monopoli sobre l’elecció de relació de parella ja no estaria de la banda de les dones, sinó dels homes.

Però en realitat aquesta seria una falsa solució, doncs s’acabaria reproduint de nou la mateixa estructura d’oportunitats que es pretendria combatre. És a dir, aquesta solució no trenca en cap moment la dicotomia home-actiu / dona-passiva. I és gràcies a això que la dona acaba tenint la força ja que, com molt bé saben elles, qui és contactat (la dona) és qui té l’última paraula, i, per tant, el poder. És difícil acabar amb l’imperialisme del masclisme sobre aquest mercat simplement pensant que posant més dones que homes els homes deixarien de comportar-se com sempre ho han fet. Al cap de poc, tot seguiria igual. La solució numèrica és una solució terriblement ingènua, i no serviria de res. Però hi ha una altra solució. Aquesta és força més difícil d’implantar (l’anterior és relativament factible, només caldria introduir un numerus clausus dins del sistema que limités el número d’homes i afavorís l’entrada de dones —com fer això darrer ja és una cosa més complicada, i la majoria de webs de cites no han arribat a aconseguir-ho), però possiblement seria molt més efectiva. Consistiria en que els homes es limitessin a contactar exclusivament amb aquelles dones que prèviament han contactat amb ells. És a dir, els homes s’haurien d’imposar una fèrria disciplina i no contactar amb cap dona. Així, consistiria exactament en canviar els papers: els homes serien passius i les dones serien actives. Això, a part de suposar una possibilitat que es reproduís el mateix mercat que s’intenta combatre però amb el signe contrari (en aquest mercat segueixen havent-hi poders desiguals, però ara van a favor de l’home), atorga un avantatge diferencial a l’home: com molt bé saben les dones, qui és contactat és qui té l’última paraula (ja que en realitat no s’ofereix, sinó que el venen a buscar, i això atorga avantatges a l’hora de plantejar exigències). És possible que implantar aquesta disciplina fos molt difícil per molts homes, però a la llarga seria beneficiós per a ells. També és possible que sembli que això no serviria de massa, ja que es pot pensar que a les dones els costaria assumir aquest nou paper. Però és evident que els costaria igual que als homes assumir el seu. I el més probable és que progressivament es tendís a una situació d’equilibri espontani en què, al final, els dos papers es desdibuixessin força. Deixaria d’haver-hi passius i actius, ja que ni els homes serien tan actius com ara, ni les dones tan passives com ara. Així que, progressivament, s’aniria arribant a una situació d’equilibri en el mercat d’intercanvi de relacions de parella que trencaria amb el monopoli tant d’homes com de dones, ja que es configuraria una estructura d’oportunitats molt més igualitària.